Benvinguts al meu blog. Avui començo a martiritzar-vos amb aquestes cròniques, millor dit batalletes sobre les moltes sortides que he fet a la muntanya.
Els meus records em porten al començament dels anys noranta, sí, del segle passat, uf! com ens fem de vells. Aleshores els amics del barri fèiem sortides a la Mola i alguna d'aquestes meravelloses marxes de vint o vint-i-pocs quilòmetres, recordo una per Mura amb el centre excursionista de Terrassa que em va encantar.
Un dia quatre aventurers; servidor, Edu, Marcos i David vam apuntar-nos a la "Tres Monestirs" d'uns 52 quilòmetres. Ja ens veieu a les portes del monestir de Sant Cugat a les quatre de la matinada amb molta son i il·lusió davant del repte d'arribar-hi a Montserrat. Tot començar va començar a caure un plugim que només sortir de Sant Cugat es va convertir en una xàfec important. Fixeu-vos si va ser gran que ens vam perdre tot un grup durant molts quilòmetres, als boscos que hi ha just a dos quilòmetres d'on aleshores jo vivia. Quan vam tornar de nou al camí bo pròxim a Can Parellada arribava el grup-escombra i tots quatre vam xerrar una estona amb l'últim de la marxa. El nostre estat era depriment i tot i així vam continuar. A l'alçada del meu barri va tocar fer un primer balanç de la situació; David i Marcos volien abandonar. Quedaven més o menys quaranta quilòmetres i la possibilitat d'una nova tempesta de vent i aigua no era pas remota. Edu va dir que ell tot sol continuaria si feia falta i jo finalment vaig apuntar-me a continuar lluitant contra els elements atmosfèrics.
Recordo que durant tot el dia no ens va ploure, això sí els nostres temps van ser penosos, en part per l'estat tan lamentable que portàvem. Vam arribar a Montserrat tocant l'hora de tancament de control, però molt satisfets. Això va ser l'any 1991. Dos anys després (la tres monestirs és bianual), en circumstàncies molt diferents vam arribar amb unes quatre hores de diferència respecte a l'anterior edició.
Aquell èxit tan laboriós de l'any 91 ens va fer renovar noves forces i encarar nous reptes; aquell mateix any però, vam estavellar-nos de cara amb les nostres pròpies limitacions. El mes de setembre l'Edu i jo vam apuntar-nos a la sempre respectable Matagalls Montserrat. Pobres de nosaltres, no sabíem on ens ficàvem. Sense la preparació adient, ni física ni mental i amb la mà al cor vam ser-hi a finals d'aquell mes de setembre a Collformic tan valents com inconscients.
Aquest és el relat d'un fracàs anunciat.
Amb 17 anys no pares atenció a les dificultats i suposo que no vaig aturar-me ni un sol moment a veure la distància a recòrrer ni l'assumpció de passar tota una nit caminant. La primera posada en contacte amb la realitat va ser quan vam haver de pujar el Matagalls abans de començar (aleshores la sortida era dalt). Les meves cames van patir molt. Un cop començat vam baixar i prèn-te un altre plat de cames carregades. Anava fomut i camina que caminaràs va caure la nit...i el malson també! Inexperts, el cansanci feia mella i arribar-hi fins a Sant Llorenç Savall va arribar a ser una obsessió. Allà vam decidir abandonar la caminada, no podíem més...el nostre descans el vam trobar a la porta de ferro del cementiri del poble...quan vam despertar eren les sis del matí i les cames ens van deixar entendre que feia hores que estaven en off...va ser un fracàs sonat que va deixar-me una estella que no vaig ser capaç de treure'm . Després d'aquell abandonament a la Matagalls, la vida em va portar a practicar altres esports, però queda un repte per complir. Però sempre m'ha atret la muntanya i aquell cuquet sempre hi era allà corcant-me el record...
