XV Copa catalana de caminades de resistència

Em proposo relatar el final de la XV copa catalana de caminades de resistència a la qual participo enguany.

Us faré un petit resum com ha anat fins ara:

Tot va començar el passat mes de març quan vaig participar a la "Marxa dels Castells". Per ser la primera no va anar gens malament, tot i que una mala eleccíó en la roba esportiva i un sol de càstig van fer-la especialment dura. Bé, va ser un entrenament llarg, ja que em conec aquesta marxa molt bé, l'he feta tres vegades.

El següent repte va ser una marxa totalment nova per a mi, però que em va sorprendre gratament. Em refereixo a la" Molins de Rei- Vilafranca del Penedès". Em va agradar perquè no va donar gaire espai al descans, amb un puja i baixa continu...en definitiva us la recomano si mai penseu fer una caminada de resistència. No us decebrà. En tot moment vaig trobar-me bé, fort i animat...els quilòmetres no van fer una altra cosa que engrescar-me en la consecució d'una segona caminada de resistència.

Entremig de les caminades de resistència vaig fer un "kit-kat" i vaig participar a la "Ruta de les ermites de Castellar del Vallès" on vaig tasta un sol de càstig, una tempesta d'aigua i aigua-neu i vaig arribar xop i en solitari (anava amb dos companys més que van quedar-se enrera).

En el calendari tenia marcat el dia 22 d'abril com una data important per calibrar les meves possibilitats en aquesta copa catalana. Aquest dia participaria en el "Camí dels matxos". Una caminada que podria catalogar-se de Trail, i fins i tot d'ultra-Trail, dotada d'una exigència que vaig poder comprovar en primera persona. Recordo que em vaig trobar molt bé durant els primers quilòmetres, trescant Bellmunt molt bé. Tanmateix les baixades eren colpidores i el desnivell no em va deixar descansar en cap moment. Això sí, els paisatges van ser extremament bells i ho compensava tot. La part intermitja de la marxa la vaig patir moltíssim, però vaig refer-me a la part final, arribant-hi pletòric de moral pel que suposava fer el camí dels matxos i el seu corresponent gaudiment.

El 6 de maig tornava a posar-me les bótes per fer una altra caminada de resistència que pel seu nom ja em feia respecte. "Els set cims" em reservaria la pitjor experiència física de tota la copa que porto fins ara. Una mala elecció en les bótes i alguns problemes físics a l'inici de la prova (una maleïda rampa al qm. 18) van fer que els qms s'em fessin eterns. Només us diré que les butllofes van fer-me perillar la següent prova del calendari, la "Sants - Montserrat".

Arribar-hi a Montserrat sempre ha estat per a mi especial. A mitja tarda va començar la caminada al bell mig de Barcelona. Ens vam encaminar cap a Collserola i uns quants ens vam perdre per una mala senyalització de l'organització. Tres valents vam agafar per la carretera fins a trobar de nou senyals de la caminada. L'anècdota va ser que durant tota la marxa me'ls vaig anar trobant, fins la darrera pujada a Montserrat per les bateries! Primera marxa nocturna. Un cop arribats a Collbató va fer-se dura i exigent, però sens dubte el moment més perillós de la caminada va ser a l'alçada d'Ullastrell, quan una tempesta de llamps i trons va posar-me'ls de corbata.

Per motius metereològics no vaig poder participar a la "Travessa del Montseny" i tampoc vaig anar-hi a la "Gràcia - Montserrat". Aquestes absències fa que hagi d'apretar en el que queda de calendari. Us deixo el calendari de proves del què queda d'any  i de l'any que ve,  espero poder penjar alguna foto, d'acord?

26 AGOST

4a Travessa Les Borges Blanques-Montblanc

-9 SETEMBRE

4a Circular Pantà d'Oliana

15-16 SETEMBRE

33a Travessa Matagalls-Montserrat

22 SETEMBRE

3a Ruta de les Ermites del Baix Llobregat

6-7 OCTUBRE

11a Marxa Trenkakames

20 OCTUBRE

19a Marxassa

11 NOVEMBRE

18a Marxa del Garraf

Reptes per l'any 2013:

Abril:   5 cims
Abril:   Pels Camins dels Matxos 2013
Maig:   Travessa del Montseny 2013
Juny:    Emmona 2013
Setembre: Matagalls-Montserrat 2013

Espero poder explicar-vos-ho amb bones notícies,
Fins aviat i molta montanya!

Aquells meravellosos anys

Ei, hola tropa!

Benvinguts al meu blog. Avui començo a martiritzar-vos amb aquestes cròniques, millor dit batalletes sobre les moltes sortides que he fet a la muntanya.

Els meus records em porten al començament dels anys noranta, sí, del segle passat, uf! com ens fem de vells. Aleshores els amics del barri fèiem sortides a la Mola i alguna d'aquestes meravelloses marxes de vint o vint-i-pocs quilòmetres, recordo una per Mura amb el centre excursionista de Terrassa que em va encantar.

Un dia quatre aventurers; servidor, Edu, Marcos i David vam apuntar-nos a la "Tres Monestirs" d'uns 52 quilòmetres. Ja ens veieu a les portes del monestir de Sant Cugat a les quatre de la matinada amb molta son i il·lusió davant del repte d'arribar-hi a Montserrat. Tot començar va començar a caure un plugim que només sortir de Sant Cugat es va convertir en una xàfec important. Fixeu-vos si va ser gran que ens vam perdre tot un grup durant molts quilòmetres, als boscos que hi ha just a dos quilòmetres d'on aleshores jo vivia. Quan vam tornar de nou al camí bo pròxim a Can Parellada arribava el grup-escombra i tots quatre vam xerrar una estona amb l'últim de la marxa. El nostre estat era depriment i tot i així vam continuar. A l'alçada del meu barri va tocar fer un primer balanç de la situació; David i Marcos volien abandonar. Quedaven més o menys quaranta quilòmetres i la possibilitat d'una nova tempesta de vent i aigua no era pas remota. Edu va dir que ell tot sol continuaria si feia falta i jo finalment vaig apuntar-me a continuar lluitant contra els elements atmosfèrics.

Recordo que durant tot el dia no ens va ploure, això sí els nostres temps van ser penosos, en part per l'estat tan lamentable que portàvem. Vam arribar a Montserrat tocant l'hora de tancament de control, però molt satisfets. Això va ser l'any 1991. Dos anys després (la tres monestirs és bianual), en circumstàncies molt diferents vam arribar amb unes quatre hores de diferència respecte a l'anterior edició.

Aquell èxit tan laboriós de l'any 91 ens va fer renovar noves forces i encarar nous reptes; aquell mateix any però, vam estavellar-nos de cara amb les nostres pròpies limitacions. El mes de setembre l'Edu i jo vam apuntar-nos a la sempre respectable Matagalls Montserrat. Pobres de nosaltres, no sabíem on ens ficàvem. Sense la preparació adient, ni física ni mental i amb la mà al cor vam ser-hi a finals d'aquell mes de setembre a Collformic tan valents com inconscients.

Aquest és el relat d'un fracàs anunciat.

Amb 17 anys no pares atenció a les dificultats i suposo que no vaig aturar-me ni un sol moment a veure la distància a recòrrer ni l'assumpció de passar tota una nit caminant. La primera posada en contacte amb la realitat va ser quan vam haver de pujar el Matagalls abans de començar (aleshores la sortida era dalt). Les meves cames van patir molt. Un cop començat vam baixar i prèn-te un altre plat de cames carregades. Anava fomut i camina que caminaràs va caure la nit...i el malson també! Inexperts, el cansanci feia mella i arribar-hi fins a Sant Llorenç Savall va arribar a ser una obsessió. Allà vam decidir abandonar la caminada, no podíem més...el nostre descans el vam trobar a la porta de ferro del cementiri del poble...quan vam despertar eren les sis del matí i les cames ens van deixar entendre que feia hores que estaven en off...va ser un fracàs sonat que va deixar-me una estella que no vaig ser capaç de treure'm . Després d'aquell abandonament a la Matagalls, la vida em va portar a practicar altres esports, però queda un repte per complir. Però sempre m'ha atret la muntanya i aquell cuquet sempre hi era allà corcant-me el record...